ESPORT INTERCULTURAL

Hi ha molts casos d’esportistes que es troben amb moltes dificultats per a competir per a un país que no és el seu, però que els ha acollit últimament amb l’augment de la immigració. Aquest fet és molt freqüent en països rics i Espanya n’és un d’aquests casos.
L’esport i la llibertat haurien d’anar sempre junts. Cadascú hauria de poder representar internacionalment el país que volgués, sempre quan hi resideixi. És normal que algunes federacions es queixin que els “ roben atletes “ i jugadors d’èlit, i és donà més nivell al país d’arribada. Però l’esport, un dels models més importants de la societat, hauria de donar exemple de la llibertat d’elecció que té la gent. Si els esportistes no tenen possibilitats d’escollir , les coses estan complicades .
És per això que no veiem correcte totes aquestes barreres que es posen per evitar que un atleta pugui competir pel país que desitgi . No diem que no hi hagi d’haver un control mínim per evitar trampes.
No seria correcte no donar les gràcies a atletes que han vingut de fora i han tingut èxit aquí, però han competit pel país que han volgut, i tot i això l’esforç no el nega ningú.
Des d’aquí demanem que els tràmits perquè un esportista competeixi lliurement per la federació que desitgi es facin ràpidament i no s’hi posin barreres, ja que també és un desgast psíquic per l’atleta.

1r Batxillerat

IES El Cairat (Esparreguera)

ESPORT: GUANYAR O PERDRE

Fa anys que les famoses Olimpiades han perdut la seva essència. El que abans era una competició entre països, ara és una espècie de mercat d'esportistes ( parlem basicament dels ciutadans dels països subdesemvolupats ).

Avui dia la majoria dels participants de les Olimpiades, no formen part del país que estan representant. Podem considerar que la victoria és el país que els ha escollit per representar-los?

El fet de no poder representar el teu propi país,ja sigui per qüestions econòmiques o per poder tenir certa fama en el país que t'acull, és injust, perquè així es demostra que no existeix la igualtat de condicions quan es tracta de problemes econòmics.

Nosaltres preguntem, com podem millorar questa situació?

El primer món hauria de reflexionar sobre la seva política que el que fa es aprofitar-se dels països que no tenen recursos econòmics.

Sílvia Grau, Marta Silva, Danilly Condori

Aitor Rubio, Simón Juárez

Escolàpies Cal·lassanç

TALENTS NACIONALITZATS

LES DUES CARES DE L’ESPORT

Actualment a Espanya i altres països d’arreu del món es poden trobar molts esportistes d’altres nacionalitats que juguen defensant una “bandera”, un “país” que no és el seu, això porta moltes discussions, dubtes, enfrontaments i diferents maneres de veure una realitat.
Les dues cares que es troben són les següents:

- Una part de la població esta d’acord amb aquest fet; dins d’aquesta manera de pensar hi ha que creuen que és beneficiós, ja que tenint un bon jugador poden sortir guanyant tenir bona fama i obtenir riqueses; altres, volen ser fidels a la seva manera de pensar, i creuen que totes les persones són iguals i per tant, tenen dret a participar en altres llocs, a més la presencia d’esportives immigrants pot afavorir a la integració d’alguns d’aquests.

- L’altre part de la població, creu que això no és correcte, perquè pensen que cada participant hauria de ser del seu país ja que ho ha de defensar. Algunes persones pensen que hi ha gent d’altres regions que poden treure places i no permeten participar a gent del seu país, altres creuen que això no es gaire ètic perquè es poden aprofitar del talent d’aquests bons esportistes.

Aquestes dues opinions, també existeixen en els esportistes, alguns decideixen nacionalitzar-se quan poden en el país al qual representen i altres, prefereixen mantenir la seva nacionalitat del seu país d’origen.

Anna Oger, Carla Colàs i Elena Esperanza.

Escola Calassanç Escolàpies Sant Martí

Fugida de talents?

Cada vegada, en els jocs olímpics, s’incorporen més jugadors a equips de països que no corresponen al seu. Aquesta és la dita nacionalització dels esportistes.
Com en el cas de Zhivanevskaia una russa nacionalitzada espanyola que va guanyar la medalla de bronze i va establir el nou record nacional del país.
Els motius de canvi de nacionalitat són economics, sentimentals o laborals. Per aquests motius molts atletes recerquen la nacionalitat en altres països, cosa que els països aprofiten en benefici propi i els contracten per guanyar medalles en les olimpiades i campionats del món.
El mercat internacional d’atletes està obert, així tot pais amb pressupost per invertir nacionalitza atletes. Aquesta, creiem, és l’altra cara de la immigració, molt més valorada i reconeguda. Canviar de país no és fàcil i encara que sigui per motius tan egoistes com guanyar medalles, no se li pot tancar la porta a ningú que ho necessiti.

Els esportistes immigrants a Espanya

Hi ha esportistes immigrants que van a altres països per poder formar part d’alguna selecció, ja que en el seu país no n’ni ha o no tenen opció de poder-hi jugar per diversos motius . Per poder formar-ne part s’han de nacionalitzar al país on jugaran.
Posem per exemple el Marcos Senna que es va nacionalitzar espanyol per poder jugar amb la selecció espanyola. Quan van saber que es volia nacionalitzar espanyol per jugar amb la nostra selecció, la gent no ho volia, perquè deien que hi havia millors jugadors espanyols que podien jugar millor que ell.
Hi ha gent que pensa que no està bé que vinguin jugadors d’altres països a jugar amb la nostra selecció, perquè pensen que cada país hauria de tenir els jugadors d’aquell mateix país.
Nosaltres pensem que els jugadors haurien de poder jugar als països on volguessin si al seu país no hi ha selecció.
Hem posat com a exemple el futbol però això també passa amb tots els altres esports.

Verónica, Nil i Juan Diego
3er ESO O
IES Emperador Carles

322 esportistes que van anar a Atenes 2004, 19 eren nascuts a fora d’Espanya

Dels 322 esportistes (181 homes i 141 dones), 19 han nascut fora d'Espanya. D'ells, 12 van assolir la nacionalitat quan ja eren atletes. Són els cubans d'origen Joan Lli, Niurka Montalvo (atletisme, longitud), Aliuska Yamira (atletisme, 100 m tanques), Rolando Urios (handbol), Iván Pérez (waterpolo); les txeques Jana Smidakova (piragüisme, K4-500 m) i Alice Matejkova (atletisme, disc); la nigeriana Glory Alozie (atletisme, 100 m tanques); l'argentina Cora Daniela Olivero (atletisme, 400 tanques); la russa Nina Zhivanevskaya (natació, 100 esquena); el xinès He Zhi Wen (tennis de taula); i Talant Dujshebaev (handbol), de Kirguizistan. Set són espanyoles nascudes fora: les jugadores d’handbol Diana Box i Eli López (França), la ciclista Janet Puigros (EEUU), la gimnasta Sara Moro (Mèxic), la piragüista Nuria Domínguez (Canadà) i les taekwondistes Sonia Reyes (Alemanya) i Nuria Fernández (Suïssa).

Creiem que és una vergonya que en un país com Espanya el 20% dels esportistes que el representen siguin nascuts fora d’aquell país.

David Bou i Lluís Preter
4t. d'ESO "B" Escola Voramar

Esportistes estrangers es nacionalitzen espanyols

Es molt frecuen que els esportistes de origen estranger es nacionalitzin espanyols i compateixin representanty el nostre pais. Hi ha esportistes nacionalitzats procedents de: Russia, Alemanya, Cuba...

Hi ha diversos motius pels cuals els esportistes venen aqui. Uns venen perque son de paisos pobres on tenen males instalacions i pocs materials per entrenar, altres marchen del seus paisos per motius politics o per guerra. A vegades la opinio politica no i esta dacord, en canvi altres pensen que aixo es bo per l’esport espanyol.

Mouas Pinart, Albert Araque, Sara Rodríguez, Juana Malpesa, Nancy Lopez, Victoria Gallifa, Didac Torrente, Marc Palomero,Tida gassama, Adam Dembe.

Aula oberta de 3f de I.ES. Argentona